Models educatius a Europa. Formació bàsica (ISCED 1 i ISCED 2)

Després d’haver conegut i interpretat una mostra considerable de les estructures educatives que mantenen els països Europeus  i centrant-nos en la franja d’educació obligatòria que determinen aquestes, d’entrada podem determinar una diferència clara entre elles. La majoria de sistemes educatius es poden englobar en tres tipologies de models educatius; el diferenciat per branques o diversificat, els de currículum de nucli comú o comprensiu i el model d’estructura simple. 

El primer es caracteritza per ser un model molt flexible i que generalment  es basa en l’individu per potenciar al màxim les seves capacitats.  Té les etapes que conformen l’educació primària i la secundaria bàsica separades, és a dir, l’infant una vegada ha finalitzat l’ISCED 1 i després de passar una prova de nivell, passarà a l’ISCED 2. En aquesta segona etapa, però, els alumnes escullen,   juntament amb la família i l’escola, quina modalitat s’adequa més a les seves necessitats i interessos actuals i futurs.  Aquest és el cas d’Alemanya, Àustria o Lituània.  

El segon model esmentat, és defineix principalment per la seva poca optativitat sobretot en l’etapa de la secundària bàsica (ISCED 2). Aquest és un model que, igual que l’anterior, també presenta trencaments entre l’educació primària i la secundària bàsica, tot i que la diversificació és molt mínima i en determinats casos els models esdevenen molt selectius, com en el cas de França.  Tanmateix, podríem dir que actualment aquest és un dels patrons predominants a Europa.

El tercer i darrer model educatiu és el que s’anomena estructura simple. Aquest és l’establert als països nòrdics i es caracteritza per no introduir cap trencament al llarg del període  de l’escolarització obligatòria. El model d’estructura simple estableix de forma continuada el nivell ISCED 1 i ISCED 2. Això significa que l’infant que estudi en aquests països començarà en una institució educativa concreta la seva escolarització als 6 o 7 anys - depenen del que determini cada país –  i no marxarà d’aquesta fins que iniciï l’etapa de secundària superior o ISCED 3. Cal dir que, el fet de mostrar una estructura d’aquest tipus no vol dir que realment aquesta no oferta cap tipus d’optativitat o diversificació interna, sinó tot el contrari. Aquest model d’estructura, tot i no quedar reflectit en les gràfiques dels sistemes, si que oferta diversitat de branques formatives.  

Aquestes són, a tall molt general, els trets diferencials que defineixen a cadascun dels models esmentats.   L’anàlisi que s’ha realitzat a través dels gràfics que vam veure a classe ha estat de caràcter descriptiu i objectiu. Per aquest motiu, tampoc es pot determinar quin d’aquests models és més afectiu o garanteix una millor qualitat educativa, ja que si entréssim a debatre aquest aspecte hauríem de tenir presents molts altres indicadors bàsics, dels quals ara no disposo, per poder argumentar amb coneixement de causa quin d’aquest tres models esdevé més efectiu.  

Ara bé, continuant amb l’anàlisi descriptiu que estava desenvolupant i si centrem una mica més l’objectiu i ens fixem concretament amb el cas Espanya, podrem veure que el seu sistema educatiu es troba emmarcat dins el model comprensiu. Això esdevé d’aquesta manera perquè Espanya diferencia clarament entre els centres d’educació primària, on es cursa l’ISCED 1 i els centres on es cursa la secundària bàsica, l’ISCED 2 i, normalment, també la secundària superior, corresponent a l’ISCED 3. En aquest l’opcionalitat o diversificació de branques és pràcticament nul·la, ja que a la secundària bàsica, per exemple, només hi ha l’opció de cursar-la a les escoles d’ensenyança elemental de música i dansa, les quals, a més, tenen una oferta de places molt reduïda. Aquest aspecte, però, s’amplia una mica més quan parlem de la secundària superior on és compren el batxillerat (humanístic, social, científic, tecnològic i artístic), els deferents cicles formatius de grau mig, juntament amb el d’arts plàstiques i disseny i l’esportiu, i els PQPI.