Podem dir que Espanya té un model educatiu descentralitzat?

Malgrat que l’any 2007 l’OCDE encara ens definia com “un model centralista amb intervenció significativa d’altres nivells educatius”, nosaltres sempre hem tendit a classificar-nos dins els sistemes educatius descentralitzats.  

És cert que fa unes dècades Espanya va començar a transferir competències polítiques relatives a l’àmbit educatiu. De fet, Catalunya, que les va rebre l’any 1981, va ser una de les primeres Autonomies a les que se’ls hi va fer el traspàs. No obstant això, i malgrat que la descentralització educativa és donés per finalitzada l’any 2000, el nostre sistema educatiu actual encara esdevé un sistema uniformista, que sovint respon a una ideologia partidista determinada.  

L’eficàcia real d’aquest procés queda qüestionada quan fixem la nostra mirada a aspectes com l’autonomia de centres. Agafant com a terme comparatiu tres factors concrets: poder de decisió sobre els RR.HH, poder de decisió sobre recursos econòmics i poder de decisió sobre el currículum, les dades ens evidencien que la descentraalització educativa a Espanya no s’ha acabat de desenvolupar de forma completa.

Així doncs, els Països Baixos, Finlàndia o Suècia són països que han estat capaços de descentralitzar les seves competències fins a nivells locals, quelcom que el nostre país no ha arribat a fer mai. Per posar un exemple, mentre els centres espanyols només disposen d’autonomia restringida per determinar les funcions del professorat, Suècia té autonomia plena del centre per gestionar i contractar el personal docent i per determinar les funcions i responsabilitats del director. A nivell de recursos econòmics, l’autonomia dels nostres centres està una mica més equilibrada amb la resta, tot i que Bèlgica dispara l’estadística atorgant plena autonomia al centres per utilitzar els fons públic i la captació i utilització de fons privats. Respecte el currículum, el model que mostra més descentralització és el Regne Unit, on les institucions educatives tenen veu pel que fa el contingut curricular mínim obligatori.

Actualment, els centres catalans disposen d’un 25% d’autonomia vers el 59% que té atorgada la Generalitat i el 16% que és competència estatal. Aquestes dades ens demostren que, malgrat protagonitzar un procés descentralitzador entre govern central i autonomies, encara queda recórrer una mica més de camí per tal d’arribar a tenir un sistema educatiu amb participació educativa de tots els nivells administratius, inclosos el local.

En aquests moments l’Estat encara centralitza competències que limiten la possibilitat dels centres a adaptar-se realment a la seva realitat i promoure la inclusió educativa. Països de referència com els nòrdics tenen un alt nivell de descentralització a nivell local. Així doncs, i tenint en presents les diferències substancials existents entre els contextos que estic comparant, personalment considero que és necessari que, tan a nivell central com a nivell autonòmic, l’administració educativa comprengui la necessitat de començar a derivar capacitat de decisió i delegar autonomia als ajuntaments i altres administracions de caire localista. 

Fonts d'informació: 

 Jordi Blanch. Descentralización y autonomía en el sistema educativo en España. El caso de Catalunya. (2011). Pàg. 11 -30.