Estudis com els d’Eurydice ens diuen que
l’ISCED 3 és el requisit mínim per accedir amb èxit al mercat laboral. No
obstant això, les xifra d’atur juvenil no para d’augmentar i els mitjans de
comunicació no deixen de comentar problemàtiques com la sobreocupació i la
necessitat d’emigrar dels joves
universitaris degut a la crisi i a la falta de feina qualificada i adequada al
seu nivell formatiu. Així doncs, la solució per accedir al mercat laboral
actual es especialitzar-te un cop acabada la carrera? ..però les empreses ens
demanen experiència laboral? Hi ha lloc per a nosaltres? què hem de fer?
Espanya mostra un perfil formatiu on majoritàriament
predomina la població amb estudis bàsics (47%), davant un 23% de persones amb
titulacions d’educació mitjana i un 30% amb titulacions corresponents a l’ISCED
5 o un rang superior. Les tendències en clau internacional, però, marquen que
l’ideal seria arribar a assolir una distribució propera a les proporcions de
20% (ISCED 1 i 2) - 40% (ISCED 3 i 4) - 40% (ISCED 5, 6 i 7), tal i com
succeeix a Finlàndia. Però tenint en compte que el nostre mercat actual ja no
està integrant a les noves generacions d’enginyers, pedagogs,... quina lògica
té voler arribar al percentatge del 40% de població amb titulacions universitàries
i hiperespecialitzades?
Les estadístiques diuen que la taxa d’ocupació
entre els i les universitàries espanyoles és d’un 80%, un percentatge més baix
que l’europea valorada amb un 85% entre els i les joves de 25 i 39 anys que han
estudiat Educació Superior. Tanmateix, les espiracions i expectatives
professional que aquest col·lectiu es planteja queden reduïdes a poder marxar a
l’estranger, ja que és allà on es contemplen possibilitats reals de poder
ocupar un lloc de feina on et sentis mínimament reconegut i valorat dins el teu
camp.
Espais de debat com els de la Fundació Jaume
Bofill aquest darrer mes de març ja indicaven que la taxa de sobrequalificació havia arribat al 45% i al mateix temps, també es
qüestionaven si la solució més encertada era especialitzar-se per poder evitar
aquest afecte.
Tot i que no hi ha una resposta única i unànime
envers aquesta problemàtica, la meva reflexió és la següent; l’Estat i les autonomies
estan generant una despesa important al voltant de l’educació. Només un/a
estudiant de Pedagogia costa a Catalunya 5.000 euros. Si aquest o aquesta està essent
becat, tot i que l’ajuda econòmica la proporciona l’Estat, la inversió
realitzada amb aquesta persona creix substancialment. Així doncs, tenint en
compte que estem immersos en un sistema capitalista que és regeix principalment
per l’economia, em costa d’entendre la dinàmica que s’està prenent amb l’educació,
on tot i no ser el país que més inverteix, l’any 2010 la despesa pública general
de l’Estat pel que fa les institucions educatives no universitàries en relació
al PIB va ser del 3,5%.
Adjunto un article de La Vanguardia “España es el país con más trabajadores
sobrequalificados de Europa”. És de l’any 2011, però penso que no està
gaire desfasat de la realitat actual. A més a més, aporta algunes comparatives
internacionals interessants sobre les taxes de sobrequalificació que poden resultar
complementaris a aquest comentari.
Fonts d’informació:
- Perfil formatiu i taxa d’ocupació entre
població universitària extrets del Tema
7. Educació permanent i educació per persones adultes de l’assignatura de
Pedagogia Internacional. (2013). Grau de Pedagogia.
- Debats de la Fundació Jaume Bofill. (2013).Taula rodona sobre atur juvenil. “Joventut, radiografia de la incertesa”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario